“D’aquí a vint anys estaràs més decebut de les coses que no has fet que de les que has fet. Així que deslliga les amarres i navega allunyant-te dels ports coneguts. Aprofita els vents alisis a les teves veles. Explora, somia, descobreix.“
Mark Twain, escriptor i humorista estatunidenc, va deixar aquesta cita, d’entre milions d’altres, per a la posteritat. I no li faltava raó, aquest món és massa gran per passar la resta de les nostres vides en un sol lloc i cal recordar, com també ens comentava en Mark, que viatjar és un exercici amb conseqüències fatals per als perjudicis, la intolerància i l’estretor de ments.
Viatjar genera endorfines, que és l’hormona que ens activa el benestar i redueix el cortisol, que és l’hormona que produeix l’estrès. Quan estem en un lloc que no coneixem, el nostre cervell no té més remei que crear-se un nou mapa mental per situar-se, perquè hi ha carrers nous, una nova cultura, una nova llengua. Aquest estímul no només és eficaç en el moment, sinó que quan tornem a la nostra vida quotidiana ajuda a adaptar-nos amb més facilitat a les diverses dificultats que ens puguin sorgir i, a més, fomenta la creativitat. Viatjar incrementa les habilitats socials, hem de connectar i parlar amb altres persones, és una bona manera de treure’ns els prejudicis, és bo per enfortir la nostra autoestima, perquè no hi ha res com enfrontar-nos a coses que pensàvem que no érem capaços de fer, per augmentar la seguretat en nosaltres mateixos. Viatjar ens permet conèixer-nos millor i connectar amb les nostres emocions agradables, agafar una perspectiva de qui som i del que realment ens agrada o no a la nostra vida.
A casa no érem de viatjar, recordo que amb els pares vàrem anar un estiu a Menorca i un cap de setmana a Andorra, el país dels Pirineus. Amb els Franciscans a Itàlia, viatge de final d’EGB i a Tenerife amb els Escolapis, viatge de final de batxillerat. Eren altres temps diuen, viatjar era un luxe que podien permetre’s alguns i a casa estaven per altres coses. La mare patia cada vegada que havia d’agafar el tren per anar a Barcelona, o encara que fos per anar al costat de casa, ho passava magra quan el seu nen sortia per aquella porta, com si no hagués de tornar mai més.
Els pares sempre van intentar treure’m del cap que me n’anés a veure món, però no hi ha res pitjor que dir-li a una criatura el que no ha de fer perquè tingui encara més ganes de fer-ho. Vaig trigar poc a adonar-me que viatjar em feia molt feliç. Aprofitava qualsevol excusa per agafar el cotxe i marxar, un tren, un vaixell o l’avió, l’important era explorar. França, Perú, Itàlia o Turquia. Londres, París o Berlín. Tant se val quina és la destinació, el fet de fer les maletes i despertar en un entorn nou és el que compta.
Tinc pensat fer alguns viatges en els mesos que venen, no massa lluny, però són llocs que m’interessa trepitjar. El més immediat és d’aquí un parell de setmanes que marxo a Fyn, una illa danesa situada al centre del país, envoltada de natura i on trobem la ciutat d’Odense, vila natal de Hans Christian Andersen.
Viatjar és sempre una cosa meravellosa i de vegades oblidem que també a prop de casa nostra podem trobar llocs fantàstics. Fer turisme al nostre país és una aventura que hauríem de fer més sovint. Per a aquells que pateixen d’hodophobia seria una bona forma de començar. Parlar el mateix idioma i saber que pots entendre’t perfectament et donarà molta més llibertat i seguretat i el pressupost és sempre més econòmic. Prova-ho i ja m’ho expliques. 😉