Els diumenges fan olor de pollastre a l’ast, de sucre cremat i potser també a pinassa.
Encara ara em venen imatges de quan era un vailet si el meu nas ensuma una flaire coneguda, i els diumenges a casa es barrejaven moltes olors. Normalment, per a dinar menjàvem pollastre a l’ast que el pare havia anat a buscar a la Rambla, patates al caliu i potser també un got de refresc. De postres crema catalana. A les tardes ens portava amb el cotxe als afores del poble, on la família tenia un terreny. Els pares i els tiets es dedicaven a fer feines i netejar les males herbes que creixien al voltant, els avis s’ho miraven asseguts a l’ombra del “pi gran” i jo m’ajuntava amb els cosins i jugàvem a pilota, al fet a amagar o amb una mica de sort el cosí, el gran, em deixava la seva bicicleta i donava un parell de voltes intentant de no caure.
Recordo perfectament l’olor de la colònia de l’àvia i la del pare. Aquella bafarada a benzina que deixava anar el cotxe dels tiets quan marxaven. El tuf que generava l’avi quan se li escapava una de les seves llufes o la fortor del lleixiu amb la que la mare fregava el terra quan tornàvem a casa. Olors de diumenge.
Aquell mateix divendres marxava a Grècia i tenia ganes de veure’l. Des de l’última trobada, no feia ni quatre dies que ens vàrem fer el primer petó asseguts al banc del cementiri, ens escrivíem gairebé cada dia, encara que el missatge només fos un smiley. Pensava molt sovint en ell i això em feia feliç.
Els dimecres no treballo, a part d’anar al gimnàs com quasi cada matí, dedico el dia a escriure, llegir, veure alguna sèrie o a continuar muntant el puzle que vaig comprar d’oferta a una llibreria del centre.
El telèfon m’avisava de la rebuda d’un missatge.
Dimecres, 03:30 pm. Acabant de corregir l’entrada del blog.
Hola, com va el dia lliure? Molt enfeinat? 🙂 Jo acabo de sortir de la feina i vaig cap a casa a dutxar-me.
Era ell. Vaig somriure d’orella a orella, com sempre que rebia un missatge seu.
Dimecres, 03:31 pm. Desant l’esborrany de l’entrada del blog.
Hola, L., el dia molt bé gràcies. Gens enfeinat, aquest matí al gimnàs, al migdia una rentadora i ara assegut davant de l’ordinador a veure si em ve la inspiració. I tu, com ha anat el teu dia?
Dimecres, 03:35 pm. Buscant la forma de dir-li que el vull veure sense semblar massa desesperat.
Sona a dia molt relaxat. 🙂 El meu una mica estressat, però res que no solucioni una bona dutxa. Demà també tens lliure?
Dimecres, 03:36 pm. Imaginant-me’l a la dutxa.
Sap greu que hagis tingut un dia atabalat. Demà no treballo tampoc, dos dies lliures seguits, tot un luxe.
Dimecres, 03:37 pm. Intentant fer baixar la trempera.
Doncs si no tens res a fer i vols venir a casa, podem sopar junts. Tinc algunes coses a la nevera que he de cuinar abans de marxar a Grècia si no es faran malbé. T’apuntes?
El cor va començar a bategar més de pressa. Semblava que m’havia llegit el pensament. Potser estàvem connectats.
Dimecres, 03:39 pm. Tancant l’ordinador i pensant quina roba posar-me.
I tant, no m’agradaria que haguessis de llençar menjar per culpa meva. 😉 Envia’m l’adreça i m’apropo en una estona.
Just al costat de casa seva vaig trobar-hi un supermercat, també un d’aquells restaurants de menjar ràpid que fan hamburgueses. No suporto l’olor que desprèn la “carn” quan passa per la graella. Segurament el fet d’haver treballat en un de semblant durant uns quants mesos hi té molt a veure.
Només entrar al súper vaig anar directe a la secció de dolços, volia portar alguna cosa per a les postres, o pel cafè. Vaig decidir-me per uns flødebolle. La primera vegada que en vaig menjar va recordar-me a alguna cosa semblant que l’hi compràvem al senyor Ramon a la sortida de l’escola. El senyor Ramon i la Pilar, la seva germana, tenien una petita botiga de llaminadures molt a prop de casa dels pares.
L’ascensor va portar-me al cinquè pis. Vaig trucar al timbre i vaig sentir les seves passes acostar-se a la porta. Va obrir-la i va somriure.
– Benvingut. Arribes puntual. Perdona el caos, però no m’ha donat gaire temps d’endreçar.
Quan vaig ser a dins i sense sabates ens vam abraçar.
– No et preocupis pel desordre, hauries de veure casa meva. He portat uns dolços per si et venen de gust.
– No calia que portessis res. Passa, passa.
Era un pis petit, però molt acollidor. No hi vaig veure cap desordre, al contrari, tot era al seu lloc.
– Vine que et presentaré a l’amo de la casa.
Vam sortir al balcó i allà estava ell, mirant-me fixament i preguntant-se que hi feia aquell humà allà. Quan vaig acostar-me i va poder olorar les feromones d’en Garfield no va trigar massa a fer-se amic meu.
– Quan marxes de vacances a Barcelona?
Vaig servir-me una mica d’amanida i una llesca de pa.
– Pels voltants de Sant Joan, el 26 o el 27 de juny potser, he d’acabar de mirar vols.
– El 27 és el meu aniversari. Vols una mica més d’aigua?
L’ampolla era buida i va aixecar-se a omplir-la.
– Sí, si us plau. I què tens pensat fer pel teu aniversari? Alguna festa?
– No, res de festes. Acostumo a fer alguna cosa amb el meu pare, però aquest any marxa de vacances per Sant Joan.– Va omplir-me el got d’aigua i va tornar a seure davant meu. – O sigui que res d’especial, a casa ben tranquil.
La vetllada anava avançant i jo no parava de pensar a ajornar el vol uns dies per poder celebrar l’aniversari amb ell. Feia poc que el coneixia, però notava una connexió especial, sempre que estàvem junts em sentia tranquil, molt còmode i segur.
Després de recollir i rentar els quatre plats i el parell de gots que havíem fet servir, vàrem seure al sofà.
– Fas molt bona olor. De fet, tota casa teva fa una olor molt agradable.
– Gràcies, venint d’un expert en flaires i perfums m’afalaga.
Vaig riure.
– Tampoc un expert, només una mica sensible amb les olors.
Estàvem molt a prop l’un de l’altre. Vaig agafar-li la mà.
– Potser podria ajornar uns dies el vol i quedar-me amb tu el dia del teu aniversari, si vols és clar.
– No ho has de fer, no passa res. Estic molt acostumat a no celebrar-ho, però et mentiria si et dic que no em faria il·lusió que et quedessis.
– No se’n parli més, doncs, planegem alguna cosa.
Va somriure. Em feia molt feliç veure’l content. Va acostar-se per fer-me un petó als llavis.
– Puc?
– Tots els que vulguis.
La temperatura anava pujant de graus i el sofà va quedar massa petit. Vam anar a poc a poc cap a l’habitació, a cada pas una peça de roba que deixàvem caure a terra. Vam acabar al llit, despullats i abraçats.
– Vols quedar-te a dormir?
No va fer falta cap resposta.
Aquella olor de cafè de l’endemà i el petó de bon dia, ja no els oblido.