Amb el canvi de mes i l’arribada definitiva de l’estiu, juny es converteix en molt més que un simple període de sol, revetlles i finals de curs. És també el mes de l’Orgull LGTBIQ+, una època carregada de simbolisme, emoció i resistència. Però, què és el Pride? Per què es commemora al juny? Quina és la seva importància avui, quan la societat sembla més oberta que mai però també amenaçada per discursos d’odi i regressions polítiques?
La història del Pride comença en un lloc concret: el bar Stonewall Inn, situat al barri de Greenwich Village, a Nova York. La matinada del 28 de juny de 1969, la policia va irrompre al local, com feia sovint en aquell temps, perseguint locals freqüentats per persones LGTBIQ+, però aquell cop alguna cosa va canviar.
Cansades de la persecució, les humiliacions públiques i les detencions arbitràries, les persones presents van plantar cara. Les protestes van durar diversos dies i es van convertir en un símbol de revolta i dignitat. Persones com Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera, dones trans racialitzades, van ser claus en aquell moviment, tot i que la seva contribució ha estat sovint invisibilitzada.
Un any després, el 28 de juny de 1970, es va celebrar la primera Marxa de l’Orgull Gai a Nova York, que ràpidament va inspirar altres ciutats del món. Així va néixer el que avui coneixem com el Pride Month.
Actualment, el mes del Pride es commemora a centenars de ciutats d’arreu del món. Des de les multitudinàries desfilades de Barcelona, Copenhagen, São Paulo o Toronto fins a les marxes més petites, però igualment valentes, en llocs on ser obertament del col·lectiu encara és un risc.
Segons l’ILGA World (l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex), el 2024 encara hi havia 64 països on les relacions homosexuals eren il·legals, i en almenys 11 d’aquests, podrien ser castigades amb la pena de mort. A més, només 35 països reconeixen algun tipus de protecció legal per a les persones trans.
Això ens recorda que, tot i els avenços en molts territoris, la llibertat i els drets del col·lectiu LGTBIQ+ continuen en perill en gran part del planeta.
A Catalunya i també a l’Estat espanyol, s’han fet passos importants: el matrimoni igualitari és legal des del 2005 (un dels primers països del món), i la Llei 4/2023 per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i la protecció dels drets LGTBIQ+ ha suposat un gran avenç a nivell estatal.
Malgrat això, la realitat no és tan positiva com sembla. Segons dades de l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya, l’any 2023 es van registrar 377 incidències per LGTBIfòbia, un 20% més que l’any anterior. Les agressions físiques, la discriminació laboral, el bullying escolar i l’assetjament a xarxes socials continuen sent una realitat.
A més, els últims anys hem vist un augment dels discursos d’odi a les institucions, mitjans i espais públics, sovint disfressats de llibertat d’expressió. Això fa més necessari que mai visibilitzar, educar i continuar lluitant.
La imatge del Pride sovint es redueix a desfilades acolorides, carrosses i purpurina. Tot això forma part de l’esperit festiu i alliberador del moviment, però reduir-lo a això no seria just.
El Pride és, abans que res, un acte polític. És sortir al carrer per reivindicar el dret a existir, estimar i viure sense por. És una resposta a dècades de persecució, patiment i silenci forçat. Per a moltes persones, el Pride és també un espai de dol i de reconeixement per aquells que no hi són, víctimes de l’odi, del VIH, de les lleis injustes o del rebuig familiar. És memòria, però també és futur.
Recorda que no cal formar part del col·lectiu per viure activament el Pride. Pots oferir el teu suport de diverses maneres:
- Assisteix a actes del Pride (marxes, debats, projeccions, exposicions…).
- Fes costat a comerços, creadors i artistes LGTBIQ+.
- Llegeix, escolta, aprèn. La millor forma de trencar prejudicis és la informació.
- Denuncia l’LGTBIfòbia, tant a les xarxes com en el dia a dia.
- Aposta per una educació inclusiva a casa i a l’escola.
El mes del Pride és un regal, però també una responsabilitat. És una ocasió per celebrar l’orgull d’existir tal com som, però també per continuar trencant barreres, obrint camins i construint una societat més lliure i diversa.
Perquè l’orgull no és només d’un dia ni d’un mes: és una manera de viure. Així doncs, aquest juny, posa’t la bandera, sí, però també posa’t al costat dels drets humans. Perquè, no hi ha orgull sense drets.
Feliç mes de juny!